dimecres, 25 març de 2015

Amiga Mercè



Avui la meva gran amiga Mercè hagués celebrat el seu aniversari, a un dia de distancia del meu, un altre Àries de difícil conduir però fidel fins extrems insòlits.

Vull dedicar-li un record a tants i tants anys de sincera amistat i les moltíssimes hores de converses que teníem cada mes de la nostra llarga vida, en el meu cas, des de que jo tenia setze anys.

Excel·lent redactora en català en moments en que quasi ningú empràvem aquesta trepitjada llengua.

Dona amb inquietuds, de fermes conviccions socials i politiques, treballadora i rodamón a la vegada.


Les aigües de Sitges vetllen per ella en el seu últim record. 


divendres, 20 març de 2015

El meu més apreciat tresor



El  meu més apreciat tresor de totes les coses prescindibles en el dia a dia de la meva existència és el conjunts de les petites maquines de nova fornada que tinc al meu abast, com ho són els mòbils intel·ligents, las tabletes i els lectors de llibres e-books.

Com Pere punyetes que soc en aquest tema i concepte estaria canviant cada setmana de model i de marca.

El plaer que tinc quan agafo una estri d’aquets nou de fabrica i el tinc que anar programant mica en mica per anar posant les aplicacions necessàries perquè tot rutlli com la seda os juro que no es pot mesurar ni explicar.

També i com és natural degut a la meva impotència mental en comparació als monstres de la fira com són els Googles o els FaceBooks els hi vull esmenar la plana i com es natural ells sempre guanyen amb les meves corresponents emprenyades.
Tan sols pensar en que la presentació del iPhone a Europa es al començament del any 2008, fa quatre dies, i tot el que aquest fet ha canviat totes les maneres de competir dins el mercat més gran del món en matèria de comunicació.




Jo no soc gens de Apple, ja que la poma i jo no ens entenem gens. Vaig comprar IPod de musica i Internet fa molts anys que em va costar 185 euros i mai l’he fet servir ja que la tirania del iTunes em treu de polleguera. He de reconèixer però que sense l’impuls comercial de la marca Apple les altres de la competència no haguessin estat capaces de intentar igualar i fins hi tot millorar els resultats.

Aixis doncs he tingut mòbils intel·ligents de moltes marques i caracteristiques, Blackberry, Samsung, Nexus, Sony, BQ, etc. a tots els he estimat per unes coses o per altres. Sempre hi ha un punt que es queda curt. Sempre hi ha una sorpresa que per desconeguda em fa molt feliç.

No vull ni pensar que pot passar en aquesta turbulència inventiva que tenen totes les companyies dins un espai petit com poden ser 5 anys o potser 8 o 10. El que ens queda per veure i  el que tindran a les mans els que ara estan fent primària o ESO a una escola de casa nostra. Un món de ciència ficció per caminar amb normalitat en la vida de rutina y de cada dia.




dissabte, 14 març de 2015

Les nines del santoral


Les avantatges o inconvenients de estar casat amb un ‘santero’ es que vius acompanyat encara que estiguis sol. 
Estiguis a la cambra que estiguis, bany i cuina inclosa sempre hi ha, per petit que sigui, un rastre o un vestigi d’una verge o un santet. 
A mida que la habitació va guanyant en categoria la mida dels sants o la quantitat numèrica es va augmentant considerablement. Es com una família muda y que et dona pocs problemes, quasi tots tenen el seu nom identificatiu, molts d’ells porten el d’origen altres un inventat o transformat pels ‘amos de casa’. 
Per festes senyalades com Nadal o Setmana Santa se’ls guarneix de manera especial per l’ocasió, robes especial i també se’ls hi instal·len  decorats adients a tant solemnes dates. 
I tots tan contents, ells i nosaltres. en tenim una, la Concetta, que la meva mare quan li veia la cara trista la maquillava amb productes de la Margaret Astor o de la Avon el que tenia més a mà. 
Ara ja fa temps que sempre te la cara trista, però el meu xicot la compensa carregant-li el coll amb collarets ètnics de la India i de Àfrica. 
La Concetta es una de les mes velletes de la casa.


Els sants de casa no han fet tots els vots, el de castedat, sí, quasi obligatòriament perquè tocar-se no es poden tocar. 
Clar que els pensaments que tenen cadascú ningú els pot saber, i es que el sant Sebastià esta tan bo, que mai se sap el que barrinen aquells caps. 
El vot de pobresa sí que no el compleixen de cap manera perquè carregats de lluentors i pedreries van sobrats. 
I es que en un moment de pobresa i crisis generalitzada és quasi una provocació per els ministres d’hisenda de allà i de aquí. 
Ostentació gens mesurada per fer la guitza a tota la colònia de budes i deesses xineses  que també comparteixen espais amb els santets de la casa. 
La rama oriental de la comunitat com ja porten el daurat a la pell de molts d’ells no els hi cal guarniments externs, perquè nusos ja fan prou goig, en canvi a les nines de la comunitat catòlica una mica de reanimació cromàtica sobre les seves pansides persones els hi fa de bo i les millora de forma molt aparent. 
La única cosa que atemoreix a les santes i santets de casa es el dia que se’ls hi faci el desnonament, que tard o d’hora per qüestions del calendari els hi arribarà. 
Es impossible tal com son els habitatges d’avui que tota la nombrosa família de santets pugui restar junta i reunida en un futur. 
La col·lecció es desmembrarà, els que tinguin més sort podran anar a una casa bona o un antiquari de prestigi, els altres, els més pobrets, amb sort aniran a parar a una parada del nou mercat de les Glories esperant una bona anima que s’enamori de la seva persona de graciosa figura i tots ells començar així una nova vida que ni deu sap el que pot devenir.


divendres, 30 gener de 2015

8 Kaufmann, 8

Comentant amb un amic, que per coses que es fan sense pensar i per pur jocs del destí, han arribat a les meves mans moltes gravacions, noves i no tan noves del tenor que més m’agrada en aquest moment del segle 21, en Jonas Kaufmann. En dir-li que durant el mes de gener havia vist la quantitat de 8 representacions d’aquest artista i que mai de la vida havia vist 8 obres del mateix artista, sigui de cinema o de opera en l’espai de un sol mes, aquest amic em diu que això es com el que feien, o fan els toreros de prestigi, quan deien que torejaven ‘6 toros, 6’. Doncs al moment li vaig dir que tenia que fer un apunt explicant aquesta ‘feria’ que m’he organitzat el més de gener dedicada al admirat artista bavar. Un sol comentari ja que segurament mai més tindre temps o ganes de muntar una ‘fiesta nacional’ dedicada a cap altre tenor o cantant de la corda que sigui. Tot s’ha de dir que aquesta espectacular ‘feria’ no s’hagués pogut organitzar sense les inestimables col•laboracions dels ‘ganaderos’ Emiplease i Achimdanke i els seus exemplars de ‘pura casta’ com mana la llei de l’art de la faràndula. PASEILLO - La Forza del Destino
ALTERNATIVA - Faust
CHICUELINA - Berlin 1930
VERONICA - Königskinder
MANOLETINA - Die Walküre
TALEGUILLA - Parsifal
DESCABELLO - Carmen
VUELTA AL RUEDO - Andrea Chenier
http://julianen.blogspot.com.es/

diumenge, 25 gener de 2015

Cementiri de Sant Andreu

Tenia la sensació d’haver-hi estat de molt petit, ho recordava en blanc i negre, com quan es recorden les coses molt llunyanes o confoses. Avui he tornat desprès de més de 50 anys al lloc on hi és enterrat el meu avi Julian, el patriarca de la família, que va venir del poble a les muntanyes de Terol a fer la mili a Barcelona, si va quedar, va fer família dins i fora el matrimoni i mai més va tornar a la terra dels seus orígens. Era un home ben particular, un emigrant singular que si ve mai va parlar el català, no en volia ni sentir parlar de tornar a la terra d’origen on havia passat fred i gana. El guapo nom de Mateo Julian Belmonte era adient a la bona planta que tenia aquell home que tantes passions despertaren en les dones que per la feina que feia l’envoltaren tota la seva vida. Avi que no vaig conèixer perquè va morir poc temps desprès de jo haver nascut. El dia de retrobament amb el cementiri de Sant Andreu no podia ser millor, clar lluminós i com era prou fred les visites eren escasses o quasi be nul•les. Un lloc desconegut però molt ben retrobat, sobre tot al anar-hi ben acompanyat.

dissabte, 24 gener de 2015

Escolapis de Sant Antoni, 200 anys

Avui s’ha celebrat en una preciosa festa, els 200 anys de la fundació dels Escolapis de Sant Antoni, col•legi on hi vaig anar de pàrvul fins que no ens vam canviar de barri per anar a viure a Gràcia , tan de bo m’hi hagués quedat en aquest col•legi, ja que només tinc bons records. En aquest centre em vaig enamorar per primera vegada de la meva senyoreta, la senyoreta Conxita, dolça i amable en va ensenyar escriure les meves primeres lletres, desprès a l’any següent vaig canviar d’amor i la afortunada va ser la esplendent senyoreta Irene, una bellesa de postguerra que fins i tot en Serrat li va dedicar una cançó, amb ella vaig escriure les meves primeres paraules coordinades en forma de felicitació de Nadal o similars. Avui es pot dir que tota la meva família hi ha participat, la meva família tan vinclada a aquesta institució, el meu germà ha estat feliç en fotografiar-se amb l’alcalde Trias, la resta de la família també hi ha col•laborat, sobre tot la Laura, en un llarg parlament escrit per ella, explicant la historia d’aquests 200 anys d’alts i baixos sobre les centenàries pedres, Gemma, Josep i Laia com participants actius de la funció. La resta de la família amb un munt d’alumnes i ex alumnes també hi érem. Desprès dels parlaments oficials es feia un reguitzell d’activitats, copa de cava amb trufes de xocolata, visita a l’escola i inauguració de la exposició a un local de les Rondes annex a l’escola dedicat a explicar el que és aquest emotiu 200 aniversari. Emoció la meva en veure les aules on vaig estar de pàrvul, amb la llum especial que donen les seves finestres de mitja lluna. En la exposició de records dels 200 anys hi havia una fotografia de la classe on hi surto al costat de la sempre recordada senyoreta Irene i en la llista de tots els nens i he trobat quatre noms sota el meu el del Ramon Moix, l’estimat Terenci de quan ja teníem més de vint anys i parlarem del impacte que la esmentada professora va causar a les nostres vides futures. En visitar al collegi he vist un pati clos amb una escala de pocs graons i tot de cop com un fuet a la memòria he recordat que hi vaig caure i em vaig fer un trau al front, he recordat com vaig pujar aquells graons ple de sang i en pujant-los avui he dit a les nenes que m’acompanyaven que al costat de la porta a l’esquerra i havia una infermeria on em van posar dos punts per tancar la ferida. Gran sorpresa al creuar la porta de veure que encara hi era la infermeria i en entrar ali he reviscut un acte que tenia oblidat del tot però que el arxiu de la memòria ha reviscolat al instant en veure les quatre parets de la petita infermeria. Un gran dia a Can Culapi.

dimecres, 21 gener de 2015

M.M. 1926-1962

I aviat ja farà 53 anys que ens va deixar al començament d’aquell agost del 62. Jo estava aquell mati a una espècie de bar cafeteria a ciutat vella a la conjunció dels carrers Avinyò i Call, estant allí amb l’Antoni per primera vegada i potser també ultima, ens vam assabentar per la radio, crec, o potser per la incipient televisió, que la Marilyn s’havia suïcidat aquella matinada a la seva casa de Los Angeles. Per ami aquell suïcidi va estar un cop fort, com una mena de revolta Stonewall interior, però en lloc de la Garland, per a mi el meu mite era Marilyn. El compendi de tot lo desitjable en una estrella del cinema i de la vida farandulera és el que ella ens oferí ens els pocs anys de vida artística que ens va regalar, estirant molt nomes deu anys de estrellat gloriós. Aquest incondicional fervor per la estrella fou compartit per molts dels meus amics, Pere, Terenci, Antoni, Fede. No es varem equivocar en escollir diva, ja que la historia ens ha donat la raó. Cinquanta anys desprès de la seva mort i encara la seva imatge és prototip de bellesa, erotisme i feminitat. Cada any hi ha centenars de referències a tot el món, ja sigui per altres noies joves que es vesteixen i maquillen com ho feia ella o per la utilització de la seva imatge original o manipulada per fer anuncis comercials. Marilyn per sobre de tot era una anima tendra, atemorida i innocent, això és el que traspuava en les seves actuacions sobre la pantalla de plata. Per molta procacitat que el director de la pel•lícula volgués fer que transmetis, el seu candor natural desmuntava la barraca de fira i una mena d’àngel ros apareixia davant nostre i feia que la seva empremta es deses per sempre al fons dels nostres records i al calaix secret del nostre cor.

dilluns, 8 desembre de 2014

Peter Todd Mitchell

Peter Todd Mitchell from julianen on Vimeo.

En Peter el vaig conèixer l’any 1973 i fins l’últim moment vaig gaudir de la seva companyia i joiosa amistat. Era un artista i sobre tot un bohemi amb el cap molt ben disposat per veure la vida amb ironia i bones maneres. Un amic que em deixava compartir hores i hores al seu petit estudi de Sitges i amb el seu extraordinari talent podia fer tres o quatre coses a la vegada, anar pintant amb aquella pinzellada rapida i tant segura, anar bevent els seus combinats de vodka amb llimonada amb una rodanxa de cogombre, anar escoltant la radio Luxemburg o similar, sempre música clàssica i si el trucaven pel telèfon contestava i emplenava la seva vida social que tan be li provava. Van ser quinze anys d’amistat continuada i encara que en Peter tot ho feia amb molta dosis de flema anglesa made in New York sempre va guardar el nivell de l’amistat en un grau de gran estima fent me compartir la companyia i presencia de la seva estimada mare Fanny i molts dels seus millors amics.

dimarts, 18 novembre de 2014

Comodin

Ja feia uns tres anys que no havíem trepitjat aquell lloc d’esbarjo on tantes i tantes hores de dissabte nit, havíem passat. Feia una mica de basarda el retrobar el passat de no sempre records dolços, però el anar-hi amb cares noves que no tenien cap mena de connexió amb les memòries pretèrites, va fer que el fet de creuar la porta del Comodin fos de fàcil transició. El local amb quasi imperceptibles variacions, quan entrarem estava pràcticament buit, ans varem col•locar als tamborets en filera al costat de la barra del bar just al costat del DJ, un rus anomenat Dmitri, una cara nova per a mi. Asseguts als tamborets teníem en front els quatre tamborets de la paret oposada, al altre costat de la pista on durant dotzenes de dissabtes al transcurs de molts anys i assentarem les nostres natges per gaudir d’aquell ambient fora de modes i amb pretensions de luxós music hall. El túnel del temps ja estava treballant. Amb més de mitja hora de retard del temps previst va començar el espectacle. Ja des de el primer moment ens vam donar compte de que alguna cosa havia canviat i sorprenentment per anar a millor. En el primer numero tres estrelles del cabaret vestides de negre van anant desgranant fragments de cançons una a una fins acabar en una peça cantada i ballada amb una mesurada coreografia per les tres interpretes. Les llums i el so eren perfectes i les ganes d’agradar i la professionalitat dels nois de dalt de l’escenari van crear aquella espurna de màgia que el món del art algunes vegades sap crear per fer-nos tan felices. I en aquell moment el nostre amic Pere se’ns va ajuntar al costat nostre com un esperit agermanat a la festa del cabaret. Són tantes les nits que en Pere havia estat amb nosaltres veient espectacles parells i similars al que aquesta nit estàvem gaudint que fou inevitable que el seu record entranyable s’aparegués tot de cop al nostre costat amb un pessic dolorós al nostre cor. Quan em giro per trobar la mirada den Francesc veig que els seus ulls estan plorant per el mateix motiu que jo, per la manca d’en Pere en moments com aquells. A dalt de l’escenari les vedettes desgranaven numero a numero el seu bon fer, donant alegria i ganes de viure a tots els assistents de matinada en aquell tronat music hall anomenat Comodin.

Comodin 15.11.14 from julianen on Vimeo.

dijous, 2 octubre de 2014

La mare de Deu trobada de Jordi Vila Rufas

Un dia d’aquesta setmana en tornant d’una feina en Francesc i a dalt d’un bus va veure al carrer de Còrsega prop del Passeig de Gracia un parell de quadres abandonats y deixats caure al costat d’un container, dos quatres que pel que es veia eren de pintura religiosa, en arribar a la primera parada, ara ja al carrer Gran de Gracia, es va baixar i va començar a córrer per tres blocs de cases fins arribar al container, on els dos quatres estaven esperant-lo ansiosos de anar a parar a bones mans. Els dos quadres estaven en condicions pèssimes tacats d’aigua bruta y restos de ciment, sort que un d’ells estava protegit per un vidre.
Quan va arribar a la botiga em va trucar per explicar-me l’aventura del dia. Molt habitualment rebo trucades d’aquesta mena perquè en Francesc és un rastrejador d’obres d’art trobades en containers molt eficient. Em digué que el quadre que estava en perfectes condicions era un retaule d’una ‘maredeueta’ i estava signada amb J. Vila Rufas. Tan pon punt vaig penjar la trucada vaig entrar el buscador del ordinador i vaig veure, per la gran informació que hi havia del artista que la obra podria ser datada al voltant dels anys 50s i de ell és dit que com a retaulista és considerat una de les figures contemporànies cabdals a Catalunya, en renovà la tècnica partint de la tradició medieval i en difongué un nou estil i ús. Tot això ens fa pensar en la trista realitat de l’apreciació artística en les noves generacions, mancades de una especial sensibilitat per captar i saber veure la bellesa allà on es troba. Unes generacions que omplen les cases de objectes de plàstic fets a la xina i comprats a cadenes Tiger, Natura o Zara Home i en canvi llencen al la brossa retaules fets amb pintura al tremp d’ou i or fi de delicada factura. És el que hi ha.

dimecres, 10 setembre de 2014

El matalàs es jubila

Desprès d’una llarga vida de treballs forçats però amables, desprès d’un tems indeterminat que va del 17 als 20 anys, aquest matalàs guarnit de setinades flors se’n va al geriàtric. En aquell llunyà moment el van escollir per ser un bon matalàs, del milloret que en aquells moments es trobava a les botigues d’estris del llits. Volíen que fos d’un ample generós, 150 cm, que en aquells moments que parlo, el normal fou 135 cm. La llargada de 180 ja era la correcte per les mides dels ocupants del nouvingut. Aquest matalàs ha tingut la immensa sort de no haver suportat dies sencers de visitants de dia per malalties o accidents, com a molt un parell de dies per un refredat fort. I en canvi aquest suau i ferm suport de cossos en horitzontal ha tingut una vida plena i lluminosa explicada amb Cinerama, DeLuxe Technicolor y fins i tot Imax adventures. Ara en el seu recolliment de tercera edat del món dels matalassos tindrà temps de pensar en tot el que ha estat la seva vida amb tantes estones tranqui-les com altres de convulses i agitades. Potser li vindran ganes d’explicar als altres matalassos i canapès del geriàtric tot el que recorda, de les aventures viscudes y perquè no dir-ho, suportades amb resignació a les seves espatlles, sobre tot en els últims anys de la seva existència en aquella habitació espaiosa, tan propera de l’església dels Josepets i que deu el perdoni per aquells mal pensaments.

dissabte, 6 setembre de 2014

Nenis, Sept. 2014

Un altre estiu que es cola pel forat de l’aigüera i les nenes van creixent. Cada cop costa més el dominar-les i portar-les al teu costat del carrer però també és veritat que cada vegada les converses són més riques i fluides quan ses alteses tenen ganes de parlar. Plaer i dolor de veure com es van fent grans i el saber que mica en mica les anirem perdent.

divendres, 22 agost de 2014

L'armari dels secrets

És un armari fet de peces trobades al carrer o recosides a casa fusta sobre fusta. És un armari intransportable, morirà en el mateix recó on va néixer. Un armari ple de portes i portetes. Darrera cada porta i ha in secret del anima ben guardat. Feina i il•lusions de molts mesos i molts dubtes. La feina ja està feta... i ara què?

dimecres, 13 agost de 2014

Estimada cala Balmins

Un dels llocs on més feliç em trobo, en la meva soledat de caminar per la sorra o nedar en fresques aigües. Despullat de recances i pensaments urbans el contacte del meu esperit i cos amb aquest petit tros de terra nostra em fa sentir un home feliç i en pau senzilla, desprès... quan els banyistes van arribant mica en mica i omplint el petit espai de culs i tovalloles ja tot canvia el meu paradis s’esvaeix i jo torno a casa i dic fins demà.

dimarts, 15 juliol de 2014

Les 12 plagues: 12 - Espais Chill-Out

Uns espais geogràfics que encara que tenen un origen sobre 1990 per la musica sense substancia del mateix nom, han sorgit com un xarampió per tots els llocs de ‘bon gust’ a la ciutat. Molts hotels, discoteques, restaurants i també cases de particulars amb possibles, tenen aquests llocs de pretensions airades. Els llocs per seure són d’una incomoditat màxima ja que quasi sempre, per no trencar la estètica, els seients no tenen espatllera, o sigui que acabes amb la ronyonada feta pols. Les llums sempre amb formes arrodonides i rodolant per els terres de gespa o de lloses al voltant de les piscines, tendals blancs per recordar una mica aquelles tendes del desert on les caravanes hi feien aturada. Unes musiques que quasi no s’escolten i que no et diuen res de bo, res que no hagis escoltat als aeroports de tota la vida. La gent en aquest avorrits espais parla amb veu baixa o no parla, amb la copa a la ma el que fa es posar, com per la foto de moda en un món de luxe, però el fet es que no hi ha cap fotògraf. L’important es estar posant i semblar que ets algú. Es tan gran aquesta febre de mal gust, xerec i de nou ric que fins i tot s’anuncien casaments en espais Chill-Out, amb un petit càtering en el pressupost et pots casar com una reina en un ambient de desmesurada elegància estètica. Aquí si que no es pot fer els sublims actes de tallar la corbata al nuvi o de treure la lliga a la xicota. Dins un ambient tan fred el matrimoni te les possibilitat de durar molt poc temps, mal principi. També s’anuncien per Internet, empreses que t’instal•len un espai d’aquests a casa teva, si tens un petit pati o terrasseta et posen un parell de seients blancs la ombrel•la blanca , les boles de llum i gespa artificial i pots fer el mec cada nit amb la parella imaginant-vos protagonistes de pega, d’una festa amb els Vips de Marbella. Entre el braser de l’avia i el Chill-Out dels nets em quedo amb un cafè al bar de la cantonada.

dilluns, 14 juliol de 2014

Les 12 plagues: 11 - Els amos que estimen molt els gossos (de raça, però)

Un gos és igual que un altre gos. Mentida i grossa, un gos com un nen o una nena no és mai el mateix pel sol fet de ser infants, no és el mateix la princesa Leocadia de les espanyes que una nena que treballa en un taller de Zara a Bangladesh. Amb els gossos passa el mateix els gossos es posen de moda per causes variades, quasi sempre per pel•lícules o series de televisió. Llavors aquell petit cadell comprat a preu d’or passa a formar part de la família i es un orgull quan se’l passeja pel carrer per fer les seves fisiologies, els anònims vianants et saluden i somriuen, ets important, aquest gosset és una joia. Si en lloc del cadell que portes agafat de la corretja fos un altre cadell fruit de un munt de llets barrejades i no portes la marca de fabrica escrit a la pell, la gent ni se’l miraria, i tu series una persona anònima, la teva autoestima minvaria i és com si portessis aquella nena prima i de pell fosca de la ma en lloc de la preciosa princesa de Disney de cabells d’or. Els gossos de pura raça són molt delicats porten els gens monàrquics a la sang i son molt vulnerables a les malalties. Els gossos mestissos son més llestos y amb més defenses contra les possibles malalties. Jo he tingut 4 gossos a la meva vida. El numero 1 i el numero 4 no eren de raça pura i en canvi són els que més he estimat, la una per lo llesta que era, la intuïció femenina en grau màxim i també per les seves martingales m’alegrava la vida, l'altre per la seva bondat, la seva fidelitat i la seva mirada d’agraïment perpetu. Tan l’una com l’altre no hi ha setmana que no els recordi com unes de les experiències més positives que m’ha donat la vida. Dels altres dos, els de raça, quasi mai els recordo. Ara hi ha molta fal•lera per comprar i lluir segons quins gossos però en canvi quasi no es veuen per els parcs o carrers, gossos sense pedigrí, els gossos sense puresa de raça es panseixen a les gosseres municipals de totes les ciutats i els gossos de races de moda estan a la llum del dia en primer pla, com la vida mateixa, ja veus.

divendres, 11 juliol de 2014

Les 12 plagues: 10 - Les exposicions de fotografia de petit format.

Que la fotografia es un art, es una asseveració que esta fora de tot dubte. La fotografia en blanc i negre com també ho és el cinema en blanc i negre és una de les culminacions artístiques més importants des de finals del segle 19. Llavors, perquè llisto la fotografia en aquest lloc de plagues variades? Doncs perquè el que no m’agrada és el veure exposicions de fotografies que a vegades no fan ni un pam de mida, amb el corresponent vidre per protegir-la i amb tres persones al voltant del teu cap que també volen veure aquella petita meravella sigui de Capa, Man Ray, Beaton o Avedon. Per veure les fotografies en aquelles penoses circumstancies prefereixo cent vegades veure-les a casa en la lluminosa pantalla Assus del meu ordinador. Un altre dels defectes que li trobo a les exposicions de fotografies és el que quan un nou fotògraf te la sort de muntar una exposició, té la gosadia de fer una obra important i innovadora. Munta una exposició amb 40 fotografies i pràcticament totes les fotografies són escandalosament iguals, pots veure una espardenya vella retratada de tots els angles possibles, a vegades acompanyada d’una clau rovellada, un altre d’una petxina i un cargol de mar. Ensopiment al màxim. Les llums poden estar ben donades i a l’exposició, aquells petits quadrets emmarcats en llistó negre, poden fer molt bonic i elegant, però el resultat per el meu criteri, fa que no tingui ganes de veure mai més aquest tipus de mostres en cap museu o galeria d’art. Hi ha coses que a casa es gaudeixen millor que no pas en espais públics, i les fotografies són una d’elles. El onanisme fotogràfic es gaudeix millor en la soledat del teu ordinador. Si alguna vegada algun artista ha tingut la fortuna de poder reproduir les seves fotografies sense vidre al damunt i amb una mida de grans dimensions llavors la cosa canvia per complert i la mostra pot ser una veritable experiència.

dijous, 10 juliol de 2014

Les 12 plagues: 9 - Les cerimònies religioses

Per una persona poc creient com jo, en general les cerimònies religioses són una autentica tabarra. Tan se val de la religió que sigui, sempre m’ha semblat una pèrdua de temps, el que jo m’hi involucres en aquells esdeveniments. No vull que es confongui aquest escrit amb un rebuig a la religiositat, res més lluny del meu pensament. Sempre m’han agradat i molt interessat els films i els llibres sobre personatges en que els seus actes positius en la vida, han estat marcats per la flama de la religiositat dins el seu esperit. Personatges com Francesc d’Assis, o obres com Diàlegs de Carmelites, per posar tan sols dos exemples formen part de les coses a les que li tinc més alta estima i en podria afegir un centenar més. Una cosa molt diferent és com la cúpula religiosa s’apodera d’aquests personatges mítics i a la vegada imprescindibles, per fer política restrictiva i castradora. Gracies a paraules dites en moments històrics molt diferents als nostres actuals, la troica religiosa opina, mana, condemna i fins i tot mata, sempre en nom de deu, el que sigui, no importa, el que compte el tenir el poder de fer obeir a les persones segon la seva voluntat quasi sempre diabòlica. Com a catòlic batejat i esborrat de l’església per pròpia voluntat, des de fa molts anys, gracies a uns comentaris assassins que li vaig escoltar al polonès Wojtyla en contra de la homosexualitat les meves assistències a celebracions han estat per pur compromís social o familiar. Respecto a totes les persones que senten aquesta fe en el més enllà i en el que vindrà i a voltes inclús els envejo la seva ‘bona fe’ perquè ha de ser bonic pensar que quan aquesta funció d’aquí s’acabi en ve un altre de molt més vistosa i de llarga durada. Quina comèdia és el voler-se casar per l’església i els nuvis mai més hi tornen a posar els peus a no ser que vagin al casament d’algun amic que els hi fa la convidada. I que dir de les primeres comunions que nomes es fan perquè les nenes es vegin vestides de núvies en versió miniatura, assaig general del que es vestiran dins uns quants anys. Respecte immens i admiració sincera i profunda a tots els artistes que mitjançant el seu saber han fet de les esglésies, sobre tot la catòlica, el cim i compendi de totes les arts: pintura, escultura, musica, arquitectura, cinema i teatre.

dimecres, 9 juliol de 2014

Les 12 plagues: 8 - Les celebracions futbolístiques.

De totes les plagues que contaminen la meva vida és aquesta la més rebutjada amb virulència assassina. Sé que el 90% per cent de la població mascle i el 40% de la femenina em portaran a la foguera pel que penso i pel que escric. El món del esport me és més aviat complaent perquè l’esport afavoreix el que tinguis millor salut i dormis per la nit d’una tirada, em refereixo clar, el practicar l’esport. Que no te res a veure amb el deliri passional que provoca l’esport-espectacle del futbol. Com a conductor de masses i bloquejador cerebral ha estat el futbol un espectacle rebutjat per a mi des de sempre. Quan tenia set anys el pixafreda del meu padrí em va portar a veure un partit de futbol al antic camp de Les Corts, mai més he posat els peus en un camp de futbol. Al Camp Nou ni tan sols per escoltar al Llach l’he vist mai. Les reunions de Canaletes sempre m’han fet por de manifestacions com la crema de llibres al tercer Reich. Quan els equips de casa perden estic content perquè hi haurà pau a la ciutat, sense carreres de cotxes particulars amb banderes i espantant a la gent fent sonar els clàxons amb traïdoria tolerada per les autoritats. Quan els equips guanyen alguna cosa important, les desfilades que es fan per la ciutat em fan una pena dolorosa. No tinc cap simpatia per aquests ídols que cobren uns sous que no es mereixen, que ens els venen com paradigma de la perfecció patriòtica, i només són uns aventurers que com les meuques de l’antiguitat, es venen la seva carn al qui paga més diners. Tots els governs del món estan encantats amb aquest espectacle repulsiu perquè distreu a la massa dels draps bruts que no es volen que es vegin. Un país sense futbol seria impensable com ho seria un planeta sense atmosfera, mort letal immediata. Com a coda final posaré l’accent amb la literatura que es fa al voltant del futbol i les seves figures, tan a la radio, televisió, com a la premsa escrita, milers d’hores al cap del any i en realitat no parlen de res. Xafarderies de la més baixa estofa.

dimarts, 8 juliol de 2014

Les 12 plagues: 7 - Els museus de tradicions populars.

Quan un poble o una ciutat no te res a ma per obrir un museu, n’obre un de tradicions populars. A manca de obres d’art dels artistes locals recullen unes quantes peces de terrissa vella y escantonada, un parell de planxes de ferro, uns estris de fer feines agrícoles, una taula rodona amb faldilles i un braser. A partir d’aquest primer lot, ja es tenen les idees clares del que ha de mostrar el museu i amb la generosa ajuda de la mestre del poble es posen rètols per descriure cada una de les peces de la manera més didàctica possible. Si el museu és una mica ric o han trobat una mica d’ajuda per part de la diputació per tapar aquell favor que l’alcalde va fer en el passat, les peces es presenten en vitrines i fins i tot es poden trobar maniquins de mida exacta a la humana per portar la vestimenta ad hoc, que ja pot ser la d’un pescador de la costa, una veremadora amb un cistell ple de raïms de plàstic o la d’un pastor del Pirineu que te una ovella dissecada als peus. Jo per circumstancies de la vida n’he vist uns quants d’aquests museus i tots els trobo igual d’avorrits, avorriment que mostra la cara de la persona que et dona el tiquet d’entrada, generalment gratuït. Aquest museus quasi sempre els visites completament sol perquè no hi ha ningú que tingui ganes de veure aquelles peces arrossinades. Jo el tipus de museu popular que m’agradaria, no existeix perquè en aquest país furgar la historia i les seves vergonyes no s’estila. Perquè mai tornin a passar coses terribles que tots els pobles porten a les seves consciencies com els salaris miserables que els amos pagaven a les dones i els nens que treballaven a les fabriques de la conca del Llobregat, com el tribut que el pagesos tenien que pagar als propietaris de les terres per poder conrear-les, o com els fills secrets que tenien les menestrales del poble fruit de relacions amb el capella o el terratinent que les prenyava. Això si que estaria bé.