dissabte, 29 d’octubre de 2016

Iniciació per a un llarg camí


Furgant en els recons de la memòria vull intentar esbrinar els sentiments o sensacions, diguem-li com vulguis, que un nen de cinc o sis anys tenia en la contemplació d’una fotografia antiga.

M’explico per fer-me comprendre, a casa, quan jo era petit i vivíem al carrer Lleida, llavors Lérida per suposat, davant mateix de l’Exposició a la Fira de Mostres, els meus pares tenien una caixa, potser de sabates, no ho recordo, on es guardaven totes les fotografies que el pare no les havia enganxat al àlbum familiar.

En aquesta caixa s’hi podien trobar fotografies dolentes que no mereixien ser valorades dins l’àlbum com també fotografies alienes a la família com per exemple fotografies esportives de quan el pare feia rem o d’amics seus de joventut abans de maridar-se.
Entre les fotografies poc valorades de la caixa n’hi havia una que em tenia trasbalsat. Es tractava d’una fotografia d’un home jove que portava com única vestimenta unes herbes seques al cap i a les parts intimes, podent veure clarament que anava completament nu sota aquell tapa vergonyes vegetal.

Aquest record que ha quedat a la memòria, i això que la tinc molt dolenta, dic que va passar quan tenia menys de 7 anys perquè amb pocs mesos d’haver fet els 7 anys ens vam canviar de casa per anar a viure a Gràcia i aquest record tan viu el tinc només emmarcat al petit pis del carrer Lleida.

Estic segur que jo deuria preguntar que volia dir aquesta fotografia i coneixent com era el meu pare em deuria explicar una mena d’història a la manera Robinson Crusoe o la meva mare si era la que responia se’m deuria treure de sobre amb un acudit dels seus.
Ja de gran i veient la dedicatòria de la fotografia veig que el indígena retratat era un amic del meu pare un tal Lluís Vila que amb molt bona lletra li manifestava sincera amistat amb un franc somriure i una aparença bruna i atlètica.

Alguna cosa deuria tenir aquesta fotografia que sempre més quedes gravada en el meu disc dur del cervell i no era un altra motiu que la meva predilecció pels cossos masculins des de quasi sortint del bressol, la meva incipient homosexualitat.

Ara hi ha un gran salt en el temps, jo tinc al voltant de 10 anys i vaig amb algú de la família, en aquells moments nomes podria ser amb els pares o potser la meva iaia Úrsula,  a veure al cinema Coliseum la pel·lícula més reeixida del any ‘El millor espectacle del món’ , de temàtica sobre el mon del circ i les passions que es gesten entre els components d’aquella gran companyia.

Aquest film per a mi no és el mateix que una altre, te quelcom de molt especial, en aquells anys al menys una o dues vegades a la setmana anava al cinema i aquest títol el recordaria tota la vida com a clau que obra el misteri de la meva sexualitat.

Generalment la meva sensibilitat es posava a flor de pell en les meves anades al cinema ja que em ficava de cos i anima dins els problemes que veia a la pantalla i quasi sempre mels emportava a casa i sobrevivien dins meu per alguns dies més, fins a la primera historia projectada al llençol, el cine era la meva veritable escola de la vida i les emocions.

Ara bé en veient aquest film ‘The greatest show on earth’ vaig tenir una dualitat de emocions, la habitual de entrar-hi en les problemàtiques dels protagonistes de la historia i també i la mes important, unes imatges que em van colpir, em van fer mal, un desassossec per un sentiment que mai havia tingut i que veia que no era el que m’avien explicat, era una emoció irregular i no prevista.

El desassossec que produïa Cornel Wilde, enfundat en les seves malles verdes de trapezista era la causa del meu problema, ja que aquells pectorals lluents de suor i sobre tot aquell paquet arrodonit que mostrava en l’entrecuix em treia la són i no tenien res a veure amb les imatges femenines de cames nues i perfectes que al llarg de tot el film anaven sortint.

En aquest punt de la meva vida ja sabia que tindria que triar entre dos camins, el que la societat havia dissenyat per a mi com a norma o l’altre , el tortuós, el dels problemes però segurament l’únic que em donaria la felicitat plaent i plena.

Als divuit anys ja havia triat i fins ara.


dilluns, 24 d’octubre de 2016

Adéu Antoni 1932 - 2016




Ahir migdia vam acomiadar per sempre més a l’Antoni Chic, amic meu i de casa des de el llunyà 1961, home culte, amable i generós que tantes coses bones em va deixar com empremta al esperit i a l’anima, sens dubte el jo meu i més íntim, no foren el mateix sense la presencia de l’Antoni a la meva vida.

La cerimònia d’acomiadament va ser al tanatori d’Hospitalet, just davant de l’Hospital de Bellvitge, llocs tant el del tanatori com el del hospital de tristíssim record. Una por latent per tot el cap de setmana, és la que vaig tenir referent a enfrontar-me a una celebració per l’Antoni, la última i comprovar que degut a moltes i variades raons, la assistència de persones fos molt minsa, quasi inexistent.

Els deu últims anys de l’Antoni van ser molt durs, degut a les malalties que arrossegava i mica en mica el contacte amb els elements de la professió van anar minvant. El fet de passar els últims anys en una residencia geriàtrica i estar ell amb, algunes a principi i moltes a la fi, de les facultats disminuïdes, el van recloure en una mena de aïllament molt difícil de desbaratar. 

Els meus temors foren infundats, afortunadament per l’historia i la memòria  col·lectiva, ja que el tanatori, sala 1, estava ple a vessar i tota el gran vestíbul davant la sala ple de persones com en una platea de teatre en dia d’estrena.

Dotzenes de noms propis de primera magnitud o de segona o de tercera, allí hi eren, actrius, actors de teatre, cinema i televisió, directors de teatre i de televisió, companys de feina darrera les càmeres, amics de tota la vida, ex amants, veïns i acompanyats.

La cerimònia va ser laica, la capella plena, musica de Bach, recitats de Shakespeare en angles i poemes en català, la cerimònia va ser bilingüe com és veu.

El seu nebot Antonio Luis va fer una glosa extraordinàriament emotiva recordant al seu oncle Antoni i entrecreuant-lo amb les seves cosines Pilar i Marisa, persones imprescindibles en la vida de l’Antoni a tots nivells.

A la fi de la emocionant cerimònia se li va rendir un fort i llarg aplaudiment, el darrer de la seva carrera plena de èxits portats això sí, amb una extremada discreció.


dimecres, 19 d’octubre de 2016

Casa Leopoldo i els Julián








Aquests dies se’n parla molt de Casa Leopoldo, establiment de restauració que en les dècades dels 50 i dels 60 passava per ser un dels millors de Barcelona tant per la qualitat del menjar com per la seva exorbitant quantitat.

Se’n parla perquè fa pocs mesos va tancar les portes per problemes econòmics i també perquè un restaurador molt conegut a la ciutat se’l queda, conservant el nom i el ambient de tipisme històric de la seva decoració així com intentar fer una carta molt similar a la que l’havia fet famós internacionalment. 

La meva família, de la branca Julián,  te lligams molt íntims amb aquest restaurant per connexió familiar ja que el meu pare era cosí germà de la seva propietària l’Elvira Sancho Julián dona de Leopoldo Gil. 

Tant l’Elvira com el seu home eren de l’Aragó d’uns pobles veïns de Terol, ella de Mosqueruela, lloc penjat a les muntanyes del Maestrat, d’on també ho era el meu avi, fugint de la la gana i de la misèria com tanta gent en aquells foscos anys.

El matrimoni Leopoldo & Elvira van posar una senzilla casa de menjars al barri xino, carrer Sant Rafael, ella a la cuina i ell servint taules i també portant la barra del bar, cosa que no va deixar de fer fins l’últim dia de la seva vida. 

El matrimoni van tenir dos fills en Germán i l’Alicia que també, en créixer, treballaren al restaurant, ell en el servei de taules  i ella en cuina i taules, en la postguerra dels anys 40, en German ja era un xicot que tenia la afició per la tauromàquia com a  professional, ja que volia ser torero, cosa que el meu pare va influir molt directament perquè deixes aquells somnis de joventut i obrint-li els ulls de que el seu futur estava en portar el restaurant ajudant als seus pares.

Quan en German pren la gran decisió de la seva vida i deixà els toros, com a torero, clar, ja que l’afició la va portar dins la sang tota la seva vida, comença a donar un aire nou al negoci familiar i amb bons contactes al mercat de la Boqueria porta a casa el millor menjar i augmenta la mida de les racions pels clients.

Moments de estraperlo, corrupció y gana enrederida fan que Casa Leopoldo es faci famós, mica en mica i la gent de la part alta de Barcelona així com també baixaven al Liceu no es hi feia basarda el baixar igualment a menjar a un molt bon restaurant encara que estigues el ple barri xino.

El German es casà am una veïna la Rosa, una dona dolça i carinyosa que també va anar a parar a la cuina ajudant a l’Elvira i altres cuiners que van tenir que anar agafant.

L’altra filla l’Alicia ja era una noia per merèixer, la il·lusió més gran de l’Elvira la seva mare fou que la noia es podes casar amb el meu germà Ricardo, ja que per edat li anava molt bé i a més a més era molt guapo i educat, però en Ricardo ja s’havia fixat intensament en la Roser i no hi va haver res a fer. Anys més tard, potser 25 o així, quan anàvem a fer un apat al restaurant, l’Alicia ja vídua sempre preguntava pel meu germà Ricardo i quan li donava explicacions sobre la demanda feta, se l’il·luminava la cara sense dissimular. No va tenir fills en el seu matrimoni.

El matrimoni gran Leopoldo i Elvira, van quedar sempre en el restaurant com figures simbòliques encara que la feina grossa ja no la feien ells, també es van annexionar els dos locals adjacents de cada cantó del primitiu restaurant per engrandir el negoci, la decoració més o menys sempre fou la mateixa, toreros, bodegons marines i paisatges, mai va ser un lloc elegant però sí que es podia considerar un lloc típic com ho eren altres noms coneguts de l’època, Los caracoles, Can Costa a la Barceloneta o Les set portes, nomes per dir-ne uns quants. 

No cal dir que entre la clientela del restaurant sempre hi van ser en lloc destacat els toreros que havien vingut a fer la seva feina a La Monumental.

En German i la Rosa van tenir una única filla la Rosita, que també amb la seva fal·lera de casoris l’Elvira li hagués agradat que jo em cases amb la neta i única hereva, un bon partit,  però els meus gustos ja definits van fer impossible aquell encontre.

A casa celebràvem quasi sempre, totes les anades a restaurant a casa del parents, que sense deixar de pagar la factura ens feien uns tractes preferencials e la reducció del preu i altres detalls, aquesta família, tota ella, sempre han tingut present el que va representar els seus començaments a la ciutat ajudats pel meu avi Mateo que ja estava aposentat a la ciutat amb un treball digne a l’Ajuntament i la meva avia Ursula que és qui va ensenyar a cuinar  a la noi vinguda de pagès, perquè es podes guanyar la vida a la gran ciutat.

A partir dels anys 70 hi ha un gran canvi en l’historia del restaurant i es que un molt reconegut escriptor Vazquez Montalban fa que el personatge principal de les seves novel·les, en Pepe Carvalho anés a fer els menjars a Casa Leoplodo i com les novel·les foren d’un èxit fulminant fins i tot amb versions cinematogràfiques el restaurant agafa un altra mena de públic, el intel·lectual.

Rosa la neta, en veure això va potenciar molt aquesta nova fornada de clients, i va recolzar el ambient literari per fer-los, a escriptors i editors, clients habituals de la casa. Era freqüent veure a les taules premis Nobel de literatura així com altres noms importants de les lletres a nivell mundial.

Rosa, que també es va casar amb un torero de Portugal i al cap de poc temps i embarassada d’una filla, va quedar vídua ja que el toro el va agafar a la plaça de toros Monumental, un cop dur que va tenir un gran impacte tant a la família com als diaris del moment, mai es va tornar a casar.

Els temps passen, totes les persones aquí mencionades van morir i la Rosa es va quedar sola per portar el pes enorme d’un negoci com aquest i desprès de 50 anys de lluitar com una fera per mantenir el establiment i el mític nom, va decidir tancar i vendre. Va dir prou.

L’ultima gran celebració que vam fer a Casa Leoplodo va ser per celebrar els 90 anys de la mare, la Rosita ens va col·locar en una sala privada en el altell que hi ha a sobre de la cuina i que és la mateixa que la seva avia Elvira ens posava quan jo de petit anava allí per fer el cap d’any, ja que les altres festes sonades sempre les fèiem a casa ja que el meu pare era molt seu en aquestes coses i la tradició é la tradició. 



dilluns, 19 de setembre de 2016

Verd despropòsit





El meu nen de Montjuic, el meu heroi de sempre, de tota la vida.

Ara envoltat d’heures que s’arrapen a la immaculada pell del jove lluitador.

Si el servei de conservació d’obres publiques no pren mides i no fa anar a  Parcs i Jardins del Ajuntament e retirar amb cura aquelles branques perilloses per la conservació i estabilitat de la escultura amb pocs anys ja no hi serem a temps.


Potser si que la gent del Ajuntament els hi fa gracia que aquestes tiges de fusta i verd vagin cobrint cada any una mica més la nuesa del guerrer, fins que d’aquí molts anys agafi la forma d’un goril·la de fulles verdes i ser milers de vegades fotografiat, pels simpàtics turistes que cada any van per milers al proper MNAC.



dilluns, 20 de juny de 2016

Francis Meadow Frank Sutcliffe




Francis Meadow Frank Sutcliffe fotògraf anglès nascut el 6 d’octubre  de 1853 i mort el 31 de maig de 1941, pioner en aquest nou art de les imatges fotogràfiques va fer un magnífic treball a la ciutat balneària de Whitby a l’Anglaterra des de el final de l’època victoriana fins al principi del segle XX.

Una de les fotografies més famoses d’aquest artista és la dels tres vailets despullats al voltant de la barca varada a la sorra de la platja.

Desprès d’aquesta primera imatge es va fer una copia en blanc i negre on s’hi va simular delicadament un petit banyador segurament per exigències de la moral estricta d’aquells anys de trist record per molts.

El pintor anglès Philip Gladstone l’any 1890 va fer un magnífic oli  inspirat mimèticament en la fotografia del seu coetani Sutcliffe.

Jo a la fi dels 90s vaig agafar l’idea que em va donar una fotografia que vaig a les mans per fer un oli de mida gran, un 40 figura, barrejant la preciosa imatge dels nois a la platja, que jo en aquell moment pensava era de la costa est dels Estats Units d’Amèrica (per un aire Walt Whitman), amb restes romans de la Tunísia mediterrània.




dimecres, 1 de juny de 2016

Mis amigos de FaceBook, bueno…




Como todo el mundo, o casi, FaceBook está en nuestras vidas, nos conecta y nos espía y de vez en cuando te ofrece regalos sorpresa como este último recibido donde me ofrece una imagen compartida de mis 50 mejores amigos, bueno…

De entrada hay que decir que hay algunos rostros que no sé quien son, ni creo haber intercambiado frase alguna dentro de este lugar de encuentros.

Fotos de familia, solo mujeres claro, en mis familia los hombres están por el futbol i cosas importantes, no pierden el tiempo, su precioso tiempo en estas nimiedades.

Hay amigos de hace décadas, así como sus madres, también compañeros de trabajo, amigos del mundo del arte, literatura, teatro, moda.

Amigos íntimos, confidentes constantes e imprescindibles.

Amigos a los que admiro por su talento y a los que leo continuamente, fuentes de inspiración y de enriquecimiento personal.

Amigos que pasaron por mi cama, amigos que pasan por mi cama y amigos que algún día, si hay suerte, pasaran por mi cama.

Amigos cercanos y amigos lejanos, algunos, lamentáblemente, muy lejanos.

Como nota complementaria diré que mi marido no está en la lista, bueno…





dimecres, 18 de maig de 2016

El miracle de la llum






La llum ens sorprèn quan ella vol i quan menys t’ho esperes com ha estat aquest diumenge mentre estàvem dinant.

Tot de sobte el bust del emperador Adrià que tenim decorat de vermell gamba a la planxa i coronat amb ferro rovellat a la manera gòtica, va agafar una llum molt especial ja que un raig de sol que es filtrava per la teulada li donar una especial lluminositat a la seva part dorsal i que reflectida a la paret de rajola de Valencia el va transformar per uns instants en un ser màgic adornat amb un aura del tot irreal.

L’Adrianito, nom familiar que li em posat a l’emperador romà així com a moltes altres andròmines que tenim per la casa batejades amb tendre humor,  porta amb nosaltres al voltant de vint anys mai havia lluït d’una forma tant esplendent, aquell raig de irreal llum em va fer recordar una historia que em van explicar al temple de Abu Simbel, on digueren que un dia cada any i a una hora concreta un raig de sol entra per la porta del temple i travessa tota la llarga columnata fins anar a parar a sobre de l’ imatge del faraó Ramses II il·luminant-lo per breus segons i donant un espectre màgic a la foscor tenebrosa del temple egipci.

De ben segur que aquesta conjunció solar a casa i al damunt del bust del romà, no la tornarem  a atrapar-la i encara gràcies que l’efecte òptic va durar prou de temps com per deixar-me fer aquestes dues fotografies.

Com a coda final diré que l’emperador Adrià és de tots els seus companys de trona és el que millor m’escau, per moltes raons, va néixer a Itàlica (ara Sevilla), va ser un seguidor y promotor de la cultura hel·lènica a l’imperi romà, va posar de moda la barba masculina en el senat, va tenir d’amant la criatura mes preciosa i mitificada de l’historia de la homosexualitat, el bell Antinous.