divendres, 13 d’abril de 2018

Montserrat Caballé 85e aniversari





El silenci dels 85 anys que la soprano Caballé acaba de acomplir és sospitós de vergonya, por, del no em vull mullar o del ja s’ho faran, un trist aniversari, una data emblemàtica (85) el de la millor soprano que mai ha estat en la historia del nostre país, i en concret en la ciutat de Barcelona.

És del tot indubtable el talent i les qualitats artístiques de la soprano catalana, amb una carrera plena de llum i gloria per molts anys i molt intensa, amb una discografia de esgarrifança quan se l’estudia a fons, per sort per tots nosaltres aquí queda la seva empremta pel futur i per l’historia i sempre es podrà escoltar la seva única veu i el seu art en saber-la donar amb alguns sons mai escoltats fins que ella ens els oferí magistralment.

Torno al seu 85e aniversari, al silenci oficial i privat, al posar a sobre la taula els seus errors en els 20 anys darrers de la seva vida, que són molts, ho se, defraudar hisenda, declaracions politiques poc afortunades, anuncis de Nadal nefastos, voler ficar a la filla en el món del art en recitals desgraciats per les dues veus, allargar una carrera fent mal al prestigi del seu mite, i moltes altres coses que oblido, però... que en fem dels altres gloriosos 22 anys precedents des de el 1962 i la seva Arabella al 1984 i la tambe unica Herodiade dos fets remarcables a la seva llarga historia d’aquell Liceu tan enyorat?

Trist final per la millor i més internacional artista del món de la lírica que ha donat casa nostra i com no estic per passar comptes amb el que no m’agrada de la diva, vull només parlar del que m’agrada, i és molt, ja que el que ella m’ha ofert  cap altre m’ho ha donat abans i per això trenco el silenci en el seu 85e aniversari d’una Àries compulsiva, exagerada i única. 

dimecres, 21 de març de 2018

Paraules pel Ricard de Jordi Agustí




Gràcies en nom de la família per ser aquí acompanyant-nos...

L'amor a l'aigua , l'amor a la família i l'amor a Déu eren i són tres pilars fonamentals del Ricard. Del Ricard fill, del Ricard marit, del Ricard pare, del Ricard avi, del Ricard besavi, del Ricard sogre, del Ricard germà, cunyat, tio, del Ricard amic. 

L'aigua una font de vida que l'ha inspirat tota la vida i que el feia feliç. Des de la seva infància a Portbou, en temps difícils,   amb els seus estimats pares, i on es refugiava a les tres platgetes. Allà va aprendre a nedar, una de les seves grans passions, que el va portar més tard fins i tot a competir en l'esport de la natació. Passant també per Girona on l'aigua del riu onyar el va captivar, com la ciutat. Llocs de referència pel Ricard. Sempre tenia històries per explicar i anhels per anar-hi de visita. Com també Valldoreix on va viure molts estius familiars. I amb tot, sempre duia Catalunya al cor. 

L'aigua també va estar present en la seva feina a la lampisteria on entre altres coses reparava fuites d'aigua perquè l'aigua, un bé essencial,  arribés a les cases de tothom, una feina de servei als altres.
I en les seves estones lliures buscava la pau i la felicitat al Racó, amb família, amics i contemplant el seu mar. I sobretot pescant.  Era feliç quan ensenyava el que havia pescat tot satisfet. I és que era pacient i tot ho vivia en plenitud. 

El RIcard era una persona il.lustrada i gran conversador, les sobretaules es podien fer llargues si el fil de conversa donava per molt. Sempre estava a punt per explicar les seves vivències personals i espirituals i per donar consells d'home savi. Va trobar en Déu i en l'Evangeli la manera de canalitzar la seva espiritualitat. No hi havia diumenge que no fes un comentari de l'evangeli tal com ell ho entenia actualment. Fins i tot va fer el seu Pare Nostre particular.
Va fer durant molts anys una gran feina de servei a la comunitat educativa, en concret a l'Escola Pia, i també a la comunitat pastoral de les parròquies del barri de Sant Antoni. Va ser la seva manera de donar-se als altres durant molts anys. Època en que va fer grans amistats. 


L'amor a la família era immens. Es va enamorar de la Roser i no ha deixat d'estimar-la i de cuidar-la fins a l'últim moment. L'amor de la seva vida. 
 Va estimar i estima els seus cinc fills amb bogeria i amb la pèrdua massa aviat del Ricard i de l'Anna  un trosset del seu cor va marxar amb ells. La Laura, la Gemma i la Roser eren, són un tresor per ell. S'omplia de goig sempre que parlava amb elles i d'elles. Es delia també pels seus néts a qui explicava històries que els captivaven i també per els besnéts que recentment han arribat. Gaudia al màxim quan reunia tota la família ...una extensa família. La seva cara irradiava felicitat. Estimava amb bogeria i sempre estava al cas del que fèiem cada membre de la família. Sempre seràs Ricard, un exemple d'amor i de bona i gran  persona per tots nosaltres. 

Gràcies per estimar-nos tant Ricard! Que tinguis un bon cel! No t'oblidarem mai!

dijous, 8 de març de 2018

Macki & Mucki






A la Alemanya  dels anys 50 un fabricant de joguets va treure al mercat uns ninots que representaven a una família de porcs espí que es van fer enormement  famosos.

Els van anomenar la família Porc espí (Hedgehog en anglès) amb noms personalitzats de Macki, Mecki, Micki, Mucki.

Serveixi això com preàmbul al que ve ara. Sobre els anys 50 el govern alemany va enviar una delegació de mercaderies a la Fira de Mostres de Barcelona, la del més de juny i com el meu pare era el que feia tota la importació i el despatx de duanes, va estar molts dies treballant per la delegació alamana a la Fira, quan el Pavelló alemany va estar muntat i a punt d’inauguració en agraïment li van regalar al meu pare unes quantes coses, que recordi tres porcellanes Hummel, que encara estan a casa sense macula i un ninot de joguet, Mecki el pare de la família esmentada.

En arribar a casa el meu pare m´ho va donar i m’explicà que havia vist a tota la família de ninots i que li havien donat el més gran, jo en aquells moment s deuria tenir 12 anys i l’Anna encara estava a la panxa de la Roser, per lo que el nen de la casa encara era jo.
Tota aquesta escena a que em refereixo tingué lloc a Valldoreix en un dels primers estius que allí estiuejavem.

El ninot Mecki va estar al meu dormitori molts anys, el trobava molt graciós i ben fet i per ser el primer nino de la meva vida sempre més li he tingut un record entranyable recordant la seva carona  de bon jan.

Ara fem un salt de moltíssims anys. Sempre li havia parlat al Francesc d’aquell ninot tan graciós que havia portat el pare a casa i una vegada per Internet o per la TV alemanya veig altre vegada aquella imatge tant perduda i li mostro a en Francesc... i passen els anys.

El darrer divendres estava  jo esperant al Fr. A l’Auditori per un concert de la OBC i veig que arriba amb una bossa de plàstic color verd d’aquelles tan barroeres i em diu ‘tanca els ulls’ i de la bossa van sortir els fills d’aquell Mecki que jo tenia a Valldoreix.

En Francesc anant a l’Auditori va passar per els Encants de les Glories i regatejant amb el marroquí  que tenia aquestes peces les va arrancar per 10 euros la parella.
Ara el decorador de la casa les ha posat a la paralleta en una urna de vidre i els hi ha fet una mica de jardinet, perquè l’amiga Brigitte ens ha dit que allí multipliquen per 10 o 15 el preu que ha pagat el meu company per elles. A la fi torno a tenir a casa uns porcs espí.

dimecres, 31 de gener de 2018

89





Tinc un germà que és la repèra, el dilluns era el seu aniversari, 89 anys, poca broma. 

Porta unes de setmanes a casa amb molt poca mobilitat ja que pateix d’una lumbàlgia fins ara molt dolorosa, la Roser, la seva dona, també fora de casa, al hospital per una fractura de fèmur i les tres filles de bòlit per atendre les necessitats tan especials en aquests moments dels seus pares.

Aquest es el panorama familiar.

Doncs bé el dilluns vaig anar a felicitar-lo i explico el perquè he dit que el meu germà era la repèra, un s’imagina que en aquest ambient farcit de medicines, metges i quiròfans el tema de conversa serà monotemàtic, doncs sí ho va ser i bastant però no del tema que jo imaginava, el tema que ell va treure va ser una pel·lícula de llarga durada que havia vist i l’havia causat una molt forta impressió, el títol ‘Dancer’, jo de entrada l’escoltava amb més educació que no pas interès però ell va insistir en el argument de la historia del ballarí ucranià que es deia Sergei, no recordava el cognom, al dir-me que era el ballarí estrella del Royal Ballet , vaig buscar al Google i va sortir un Sergei Polunin, li vaig dir aquest nom al meu germà i va dir:  Sí, és aquest. 

Va seguir parlant de molts aspectes de la pel·lícula i li vaig dir que faria tot el possible per aconseguir-la.

En arribar a casa vaig cercar la manera de tenir una bona copia del film Dancer, una vegada a les mans i amb molt bona qualitat, 90 minuts, la vaig veure amb molt interès i lo sorprenent es que es un film molt interessant perquè encara que el ballet es el tema principal, moltes altres coses de la condició humana estan presents en tota la pel·lícula.

Que bonic que el meu germà Ricardo en moments no del tot fàcils, s’emocioni i s’interessi per coses i aspectes relacionats en el món de les Arts, es la marca de fabrica, els seus pares així eren, com també ho són les seves filles.

Feliç 89